L’ESPERIT, LLAVOR DE L’UNIVERS

L’escrit és un soliloqui, si bé dit en veu alta per si algú el vol escoltar, és a dir, llegir. Manifesto la meva visió de l’univers i de l’existència humana basada en una infraestructura evangèlica. Escrivint aquest paper, em cerco a mi mateix. Aquesta és la intenció primordial i puc dir exclusiva de tot el que dic. Vull fer una mena d’inventari d’elements ideològics i vivencials que, en els meus vuitanta-quatre anys, em marquen la pròpia vida i la manera de concebre l’incommensurable i complex moviment humà que em condiciona. Intento ordenar dins meu la configuració de la manera de veure el meu personal existir i la seva relació amb l’univers que m’embolcalla. No faig cap autobiografia, si bé tot l’escrit té un substrat biogràfic. Vull, però, amb sentiment humanitzador parlar de l’Esperit en veu baixa i suau per ajudar a superar desequilibris que trastornen. Parlo de l’Esperit que em comunica esperit i ho haig de dir. No em puc desentendre d’una energia que em transcendeix i que m’atrau, d’una força espiritual que se’m fa experiència íntima. Sens dubte, és allò que assevera Agustí de Tagaste o d’Hipona quan diu en el seu llibre de les Confessions: «Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en tu» (I,1).